núria martínez vernís

Per deixar fer que guanyo temps al vespre,
faig la raó a qui la demana
i no tinc la consciència per deixar-la tranquil·la.

Com són les hores d’estretes i grosses.
Tanta runa expressa per tu,
tanta pedra sola,
tant de tu sense tu.
Ets l’etèria cara de l’insomni,
la pressió perpètua dels cossos.

Vespres pesats ens fan l’aire fred un dia i un altre.
Pusil·lànimes,
abatuts o dispersos,
tindrem les eines i no els usos.

M’aclapara el cos que fa el zel entre finestres brutes.
M’orienta el miol.

La sisena vida del gat m’ha aconsellat malament.

núria martínez vernís

---
òscar